JOAN VERDÚ
LA FASCI(S)NACIÓ EN MOREA
| 1 |
Darrerament, un mot al qual segurament jo mai havia arribat a prestar massa atenció, se m’acudeix constantment
relacionat amb qualsevol tipus d’obra creativa: fascinació. M’he adonat que aquesta paraula i el verb i adjectiu que genera —o dels quals genera— fascinar, fascinant, són aplicables a la majoria d’obres i d’autors que m’interessen, siga en cine, música, literatura, pintura, tebeo, moda, etc. Per la qual cosa he arribat quasi a la conclusió que el fi immediat de qualsevol obra ha de ser des de la meva òptica el de fascinar el públic, i no estic dient (ni molt menys) que siga aquest l’únic valor a tindré en compte, però que si que és un dels que més m’interessa.
No m’he parat a mirar la definició al diccionari (resulta que no en tinc) però el sentit que per a mi pot tindre (comence a improvisar) seria alguna cosa així com un no poder apartar els ulls, quedar-te encantat davant de qualsevol fet, tal vegada esperant alguna cosa més que resta misteriosament oculta…
Així, sempre m’han resultat especialment fascinants tota la literatura fantàstica, des de la mitologia a la ciència-ficció i tots els seus híbrids resultants, els anomenats fenòmens paranormals, eh somnis, la lliure associació d’imatges o paraules dels surrealistes, etc. En definitiva, tota mena de producció que conserva sempre una cara oculta, estranya o inexplicable i el resultat de la qual és quasi sempre el monstre. El monstre com a ent que reuneix en si mateix i d’una manera que resulta «Natural», gens forçada, distintes natures. Pense que un monstre pot ser tant un ésser fantàstic com un poema. Sempre m’han fascinat els monstres, i, per què no dir-ho, la paraula fascinació també em resulta fascinant.
| 2 |
A partir de la segona sèrie que li conec, «Personajes en su contexto», Morea comença a fascinar-me. Supose que ho consegeix per aquelles imatges complexes i moltes vegades parcialment il.legibles, personatges conformats per diversos objectes de la parafernàlia pop i que passaven a adquirir el caràcter de moderns monstres. Que Morea fera us de la doble imatge i del « Trompe l’oeil» (qui ho anava a dir!) en el sentit d’A rcimboldo, no impedia que aquells personatges, que podien tindre cap de bidet i cos de Mamà d’Sprite trascendiren el sentit decoratiu d’aquest, per a convertir-se en nous monstres polimòrf ics. D’aquesta manera aqueixes obres resulten per a mi fascinants en tant que parcialment il·legibles i per tant un poc «Estranyes», i en tant que representen monstres, un tema que sempre m’ha fascinat.
Però les imatges de Morea varen anar fent-se més llegibles i durant un poc de temps varen perdre per a mi un poc d’aquella càrrega de fascinacióque comportaven. No va tardar però a incorporar nous elements iconogràfics externs —i cuits— (de l’esoterisme, del tarot) per a seguir-nos provocant… fascinació. Sols determinades obres com aquella en què es retrata amb la dona i els fills (i em consta que Morea ens ha estat contant sempre històries familiars a través de la seva iconografia quotidiana, però utilitzada com a símbol) no m’acaben d’interessar —valors pictòrics a banda—per la seva excesiva evidència, per la seva absència de misteri.
| Morea, com a «Dandy» (que ho és) dels 80, necessita fascinar, / encara que mai hem comentat junts el tema, estic segur que premeditadament. No de bades és ell l’inventor del joc del «Cisne» (de cisne a cisne y tiro porque me fascisne). 3 |
1 àra Morea se n’ha anat a beure a les fonts i s’ha ficat directament a pintar-se els monstres clàssics. I jo que sempre m’he sentit fascinat per tota aquesta mena de criatures i bestiaris, especialment els egipci-greco-romans que els homes (des de Plini passant pels viatgers romàntics d’ulls verges fins a Borges) han anat argumentant a través de la història, jo com deia, encantat de la vida.
Morea pinta esfinxs, i harpies, i gorgones, també alguna equidua i espere que prompte passe a fer glifs i sirenes i tritons i tot el catàleg de monstres bimòrfics, trimòrfics i antropomòrfics i segueixca fascinant-mos. / es que, no sé si ja ho he dit, a mi Morea hem fascisna.