Orientalia (1995-1996)

De tot allò ambigu i humà i del valor per assumir-ho

Desconegut lector:

Vertaderament estàs molt segur de saber qui ets?, doncs jo sincerament no, sóc d’una certa manera aparent però puc ser de mil altres diferents sense perdre la meva personalitat, sembla contradictori però no ho es, som massa plurals de possibilitats per a despreciar les nostres propies capacitats, en el centre d’una societat, la occidental que malgrat manifestar-se concreta té un important contingut de contradicció i ambiguetats molt descarnades. Si tu lector, creus saber qui ets autènticament, es perquè, probablement, no t’has qüestionat masses coses, del teu comportament, del teu entorn. Fer-nos preguntes damunt la pròpia iden­titat, damunt els nostres desitjós, sentiments, traumes, fantasmes i fantasies és quelcom que no acostumem a platejar-nos i per això, amb freqüència tenim una visió distorsionada de la nostra realitat i que probablement es molt llunyana de l’autenticitat.

José Morea, ha comprés, des de fa molt temps tot allò que hem dit i que la relativitat que té la vida, es precisament allò més meravellós, l’ambigüetat que presideix les nostres existències, el nostre coneixement, tot allò que aprenem té una part de relativitat i ambigüitat. Evidentment parlar d’identitat no significa allò absolut i tenim que ser conscients de que signes d’identifica­ció i cultura en una determinada tindran diferents valoracions en una altra, amb la qual cosa resulta evident que les estimacions que nosaltres fem tindran una estreta relació amb els nos­tres aprenentatges i les nostres experiències.

Resulta evident que la nostra quotidianitat és també ambigua i s’alimenta de tot allò que oco­rre al nostre entorn, poguent tenir versions molt diverses i totes elles amb ambigüetats inte­ressants. Algú pot escandalitzar-se quan diem que Morea com molts altres que ens interessem per les indeterminacions hem après a conèixer millor als humans a través dels comportaments dels animals i comprendre que aquests són, amb freqüència, són més legals i fidels companys que els individus i que aquells, sense mots, entenen perfectament els nostres estats d’ànim. 

Les reflexions fins aquí expressades, tenen plena evocació en l’obra de Morea la qual reflexa gran quantitat d’elements diverssos que arriben, permaneixen o desapareixen de les nostres existències sense que res resulti absolut i per tant tingui continuació el sentit d’ambigüitat. Incansable viatger Morea ha visitat països molt diferents per a impregnar-se de nous registres i especial­ment en els darrers anys s’han interessat per les cultures orientals i pels seus signes estètics: índia, Japó, Xina, ect. desenvolupant una important recerca damunt la figura humana i que es fa evident en el treball d’aquest artista que ara ens presenta.

Aquesta mateixa investigació es produeix, amb freqüència amb la voluntat de provocar a l’espectador damunt l’ambigüitat de la natura humana. I sempre amb aquest esperit provocador com a bandera, Morea introdueix amb sutilitat, però a la vegada amb gran força un sentit irònic que li permet transgredir les formes de l’anatomia humana la qual és un evident reflex de la mateixa transgressió que es produeix als cervells i en els sentits, d’aquesta manera en algunes figures orientals femenines apareixen pits en el cap convertint-se en elements adicionals de producció d’aliment intel·lectual o físic o ros­tres amb quatre ulls, que és converteixen tots en elements d’un joc d’ambiguetats. La qualitat d’exageració aumenta quan una dona apareix amb quatre ulls molt allargassats que evoquen una important malicia que es mescla amb un sentit de complicitat. Però si la dona té protagonisme, no resulta menor el de l’home en una simbiosi de personalitats. Grans volums negres amb vestits tradicionals orientals que no expliciten exactament el sexe, només diferenciat pel pentinat fàlic d’aquests.

Morea treballa, profundament, el concepte de transgressió dels sexes i dels sentits i també dels més bàsics coneixements, fet per el que aposta i del qual nosal­tres ens sentim seguidors dels seus principis que ara explicita autènticament en les seves obres. En un altre sentit de discurs estètic, però vinculat plenament a tot allò comentat volem mani­festar que un altre dels elements que tenen importància en l’obra d’aquest artista son els ana­grames, grafismes espontanis, al començament sense un significat concret i que posteriorment es configuren com alfabets amb els que l’artista crea paraules noves del seu diccionari personal. Indiscutiblement el treball de Morea s’ha caracteritzat des de fa molts anys per la gestualitat magnificada, per la expressivitat de la figura i que de manera especial manifesta rotundament l’ambigüitat del ésser de l’existir.

La exageració irònica, fresca instantànies captades ràpidament per la retina o per l’objectiu d’una càmara per a ser plasmades damunt el paper, aconsegueixen una claretat de concepte absolut així com la minuciositat dels seus dibuixos damunt diverssos suports que van des dels papers més sofisticats a l’escorça d’arbre, expressió d’una doble poèti­ca que enllaça la forma amb l’element que la permet.

La natura, té en L’obra de Morea una presència continuada que es posa de manifest de la repre­sentació del ser humà, a l’arbre, la flor, la rata, el gos i les fulles relacionant-ho tot i creant una certa correspondència amb els atributs sexuals generadors de potencialitat. Elements en tots els quals predomina el color negre contrastant amb la força d’un color rosa intens o un roig present com el foc en les llengües dels gossos que llepen a un humà.

Entenem els personatges que realitza Morea com actors principals d’una obra que escenifica el gran teatre de la vida, de l’existència amb totes les seves imprecisions i les seves escenografies que poden tenir un caràcter molt contradictori entre elles Geografies diverses, tempus indeter­minats per a expressar les ambigüitats més contraposades.

El llarg d’aquest text ens hem referit repetidament a l’ambigüitat per la qual aposta Morea i per l’interés que l’artista manifesta per les situacions que es produeixen al límit en el qual es tro­ben els extrems, probablement relatius: la veritat i la mentida, l’odi i l’amor, la passió i allò light, la vida i la mort, aquests es situen properes encara oposades, en el tall del gavinet. Per la qual cosa Morea es converteix en l’oficiant d’aquesta representació teatral, irònica no pas dramàtica, palestra de les ambiguetats humanes, convertint-lo tot en una festa plural, desacralitzadora, conflictiva, però a la vegada de profun concepte intel.lectiu i de gran bellessa plàstica.

Maria José Corominas Madurell A.I.C.A. International

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

•